El cau de les sis cordes

Aquí teniu la melodia d'una de les primeres cançons sacres que vaig aprendre a cantar quan era nin. Un dia després del fracàs de l'altra cançó, ja he après a canviar la nota sense necessitat d'esborrar-la i tornar-la a escriure. He desaprès, però, com canviar el tempo de la peça (és una mica més lenta). Un blog d'un músic en el qual no hi hagi partitures trob que és una mena d'altar de la vanitat de l'autor. Continuu sense esser-ho, hi insistesc. Una altra cosa és que el músic faci un blog personal en el qual accidentalment parli de la seva música. Aquí, un que no és músic procurarà parlar de temes sempre relacionats amb música i amb la viola de roda. Motivacions de les faltes comeses i esmenades gràcies a la meva dona (la millor correctora del món):  insistesc , hi insistesc, perquè el verb demana el CRV.

Una de les coses que m'ajuden a aguantar l'espera és anar pensant i anotant quines peces m'agradaria interpretar qualque dia. La majoria són de música sacra però hi ha moltes d'excepcions que, per la seva facilitat o connexió emocional, faran variar una mica el futur repertori ( parl com un músic i tot ). Una d'aquestes peces és una cançó d'inspiració medieval, la cançó dels crèdits del segon capítol de la primera temporada d' American Gods , una sèrie que m'ha agradat pel seu enfocament mundà de la divinitat. Les altres temporades no sé si les veuré perquè són a un canal de pagament. Aquesta cançó és fàcil de tocar (curta i repetitiva) i no suposa aparentment cap repte. Val a dir que continuu sense instrument i que, com vaig dir des del primer dia , jo no em consider músic (cosa que es demostrarà més endavant). Vaig gravar el capítol amb el televisor intel·ligent i, a més, vaig gravar la peça amb el mòbil. N'he cercat la partitura però no

El meu estimat lutier continua treballant amb la viola de roda tot i les circumstàncies alarmants presents. Confii que estigui bé en el seu poble i que no l'afectin les adversitats víriques vengudes d'Orient. Puc aguantar tot el mal fat que em prepari el futur però... que una pandèmia mundial esvanís la meva il·lusió seria la guinda del pastís de cireres de la meva dissort. Què hauria passat si tengués la viola amb mi aquestes setmanes? Hauria avançat molt? Poc? Hauria pogut tocar tot i la feinada telemàtica que he de fer? No n'estic segur. Seria un moment òptim per conèixer-nos, aprendre a afinar-la, a encerar la roda, a afegir el cotó, a notar la vibració com a cosa pròpia, a pensar a l'inrevés amb l'anotació de la digitació de la mà esquerra, per practicar i saber trobar una nota determinada sense mirar... Però no, hauré de continuar amb l'espera. El destí continua posant-me a prova. Motivacions de les faltes comeses i esmenades gràcies a l

A partir d'aquí les dades i dates ja es difuminen una mica perquè els lutiers són persones fetes d'una pasta molt diferent de la nostra, persones que ultrapassen el nostre pla físic perquè la seva finalitat personal i professional última és la transcendència. Mitjançant el seu art creen instruments que perviuran molt més enllà de la vida del seu creador, cosa que els deu condicionar a l'hora de confeccionar cada un dels seus productes amb una cura i estima pròpies d'un progenitor amorós. L'art necessita el seu temps, reduir-lo només pot fer que el producte final sigui pitjor. I si, a més, es dediquen a rescatar-ne de medievals i crear-ne de zero només a partir de les seves representacions als quadres, pòrtics i manuscrits de vitel·la, definitivament el temps deu ser valorat per ells d'una forma molt diferent. Els altres, vulguem o no, hauríem d'aprendre a respectar-ho si volem fer-hi tractes, cosa que a mi em va costar ferm. El primer paràgra

El cataclisme mecànic de l' u-gears va deixar-me una marca durant molts de mesos. La jugueta és encara avui dins un calaix del qual va sortir per poder redactar de forma precisa per què punyetes no sona com toca. Després d'aquesta sortida penitenciària autoritzada ha tornat a les tenebres del fèretre per no sortir-ne a curt termini.  I, com vaig dir al final de la darrera entrada, si no hagués estat per l'amor encara em trobaria en el mateix punt: els preparatius de les noces anaven accelerant-se i la gran sorpresa calia esforç i temps. Em vaig trobar amb entrebancs musicals però tot va anar bé, vaig arribar a poder tocar la peça de memòria sense problemes aparents. Sortosament, aquesta vegada m'havia organitzat bé (cosa molt estranya en mi) i setmanes abans ja la podia tocar de cap, cosa que em va donar seguretat.  Aquesta seguretat va omplir el meu pit i va donar vent a les meves veles molt abans de poder afirmar el que acab de dir. Si volia, podia. No

El vuit és la xifra de la meva bona sort, esper que aquesta "nova aventura" acabi més aviat! Tant he escrit sobre el tema que ja no sé exactament per on anava. Havia comprat la jugueta, havia llegit el manual una mica per sobre i estava tot a punt per començar a tocar-la. Estava il·lusionat i finalment ho tocaria amb les mans (mai més ben dit). No record exactament quin dia era, però estava assegut a ca nostra, amb l'esquena recta, les cordes tensades (que no afinades) i vaig intentar fer rodar la roda per generar una primera nota. Durant el muntatge aconseguia fer-la rodar insistint-hi una mica però vaig decidir que aquest era un problema que ja resoldria més endavant, com un bon procrastinador. (Li manca l'accent diacrític i el punt final.) Però llavors aquest problema ja no era ni imminent, era més que real. Calia una força determinada per fer-la girar, tanta que havia de mantenir-ho tot amb força amb la mà esquerra, fins al punt de no poder tocar les