Una nova aventura (VIII) AVÍS: ENTRADA LLARGA!

A partir d'aquí les dades i dates ja es difuminen una mica perquè els lutiers són persones fetes d'una pasta molt diferent de la nostra, persones que ultrapassen el nostre pla físic perquè la seva finalitat personal i professional última és la transcendència. Mitjançant el seu art creen instruments que perviuran molt més enllà de la vida del seu creador, cosa que els deu condicionar a l'hora de confeccionar cada un dels seus productes amb una cura i estima pròpies d'un progenitor amorós. L'art necessita el seu temps, reduir-lo només pot fer que el producte final sigui pitjor.

I si, a més, es dediquen a rescatar-ne de medievals i crear-ne de zero només a partir de les seves representacions als quadres, pòrtics i manuscrits de vitel·la, definitivament el temps deu ser valorat per ells d'una forma molt diferent.

Els altres, vulguem o no, hauríem d'aprendre a respectar-ho si volem fer-hi tractes, cosa que a mi em va costar ferm. El primer paràgraf, tan lletraferit i aparentment meditatiu, és una conseqüència de la reflexió necessària per poder sobreviure a l'espera.

T'atreviries a construir un rabec i un llaüt només a partir d'aquesta imatge?

Per què dic aquestes coses? Perquè el lutier que em va recomanar Marc Egea va ser un tal Jesús Reolid, de Madrid. Un home d'aspecte savi i venerable que viu de crear instruments musicals històrics de corda. El fet que fos d'Espanya va facilitar-me les coses però a partir d'aquí la fe va haver d'entrar en joc per poder sobreviure a una mena de dolç calvari nascut de la musical frisança.

Em vaig haver d'adaptar al seu ritme atès que era jo qui volia aconseguir qualque cosa d'ell. El temps d'espera no l'havia de comptar ja en setmanes sinó en mesos.

• Pel maig vaig enviar-li un whatsapp presentant-me després que passàs una setmana d'haver-li enviat un correu electrònic a una adreça antiga que ja no usava. Em posava a la seva disposició per iniciar el contacte. Em va telefonar i el seu to de veu em va indicar que era una persona reposada i serena, per la qual cosa no tenia sentit córrer.
  
  Quedàrem d'acord verbalment en una telefonada que una de les cinc violes de roda d'iniciació que estava muntant en aquell moment seria per a mi. Jo tenia moltes d'idees i peticions però me les vaig haver d'estalviar perquè hi havia el que hi havia. Ni espasetes de ferro ni gosses de recanvi, ni forma de llaüt ni res de res. Em va demanar l'adreça per enviar-me fotos i un vídeo, que em va seduir per complet.

• Pel juliol vaig tornar a contactar amb ell per correu electrònic (telefonar em suposa un problema) per si s'havia oblidat de mi, atès que no m'havia dit res més des de la darrera vegada, però tot continuava igual. Començava a entendre el seu ritme i m'hi intentava adaptar. No volia fer-me pesat, m'havia de contenir i simplement esperar!
  

Seguiren passant els mesos i la calma m'esverava. Les violes de roda continuaven gestant-se però jo no tenia la certesa de tenir-ne una d'assegurada encara que ja haguéssim parlat dues vegades. Necessitava quelcom més tangible. 

• Pel novembre vàrem parlar breument (l'excusa era comanar-li un estoig per a la viola) per confirmar que tot seguia igual. Quedaven pocs detalls per tenir els instruments acabats, calia envernissar-los i deixar que s'eixugassin. Record que era a certa multinacional sueca comprant estris de cuina tot sol. Vaig veure que em telefonava mentre pagava i em varen caure totes les monedes enterra per l'emoció!

Tungstè, necessit tungstè!!

• En els darrers dies de novembre li varen passar uns fets que justificaven més temps d'espera, que ja s'allargaria fins després de les vacances de Nadal.
• Pel gener, encara sense haver-me acabat tot el torró emmagatzemat, vaig enviar-li un altre missatge de confirmació. Havia publicat feia poc un vídeo al seu canal on sortejava una viola de roda, cosa que em confirmava que estava bé (com t'hi podies apuntar???). No vaig rebre resposta. El vaig telefonar dies més tard, no me'l va poder agafar. Acabà el mes i no vaig saber-ne res de res.

• Pel febrer vaig enviar-li un correu per demanar-li informació però passaren els dies i no em contestà. Segons a qui ho demanàs em deia que havia de deixar que el temps passàs, que si havia quedat d'acord amb ell no havia de frisar i que les coses arribarien totes soles. Però d'altres em deien que si volia resultats havia de posar-m'hi en contacte, ja que encara que hagués patit "aquells fets" seguiria interessat a voler col·locar el seu producte.
  
  Passaren un parell de dies i no em contestava. Vaig enviar-li un missatge de whatsapp dia 15 dient-li que aquest mes i el següent aniria a Madrid per feina i... dia 17 em va contestar. Em va contestar! A la fi!! Em deia que acabava de reincorporar-se al taller després d'haver estat tres mesos de baixa.
  Em va saber molt greu. Encara que fos una vegada al mes, des que em va dir que havia tengut "el problema" el vaig anar pressionant una mica per aconseguir el meu objectiu. Li vaig dir que estava content que es trobàs bé i que no volia que frisàs, no calia anar-lo a veure aquest mes ni el següent. Ara que sabia que tot anava bé podia esperar tant com fos necessari, que les coses ben fetes necessiten temps. No volia pressionar-lo encara més!

• Pel maig (dia 18) vaig enviar-li un correu per demanar-li el preu total de la comanda tenint en compte l'estoig i la corretja. Era una bona manera de mantenir el contacte sense pressionar. Vaig esperar una setmana de marge. No em va respondre i vaig enviar-li un missatge per poder parlar amb ell i finalment, dia 29 de maig vàrem parlar durant mitja hora d'un poc de tot. El més següent estaria acabada i me l'enviaria per missatgeria!
• No vaig entendre si em va dir "junio" o "julio"(no vaig voler-li demanar) i vaig esperar pacientment el temps que quedava fins que els mesos arribassin. Passa el juny i no en tenia cap notícia. Comença el juliol i seguim igual. Passam el quinze de juliol i seguim igual. Dia 17 li envii un missatge informal per reprendre el contacte i tenir l'excusa per parlar de la comanda i som a dia 27 de juliol i encara no l'ha vist. 

Juny, juliol, agost...  i I amb aquest darrer relat arrib al final de tota la història de la viola de roda fins al moment present, ja al mes de setembre del 2020. Continuu sense tenir-la i no sé quan la tendré. Aquesta entrada, fa molt de temps que la tenc redactada però l'espera la va allargant i hi vaig afegint detalls i queixes. Un fet dramàtic amb el qual no comptava és el coronavirus, que ben probablement farà que hagi d'esperar força mesos més. Potser hauré d'esperar un any sencer més, qui ho sap.

L'esperança, la paciència i la meva esposa són les companyes de viatge en aquest trànsit cap a la música. Tant de bo les coses canviïn aviat.

Motivacions de les faltes comeses i esmenades gràcies a la meva dona (la millor correctora del món): 

diferent a, diferent de, perquè és la preposició correcta en aquest cas tot i que el DIEC hagi acceptat l'altra forma, que no és genuïna.

confegir, confeccionar, perquè no té el significat que necessit.

cura i estima pròpia, cura i estima pròpies, perquè l'adjectiu fa referència als dos substantius.

vitela, vitel·la, perquè la paraula apareix així al diccionari. Segueix la norma de les paraules acabades en -el·la.

deixar que s'assecassin, deixar que s'eixugassin, perquè no vull indicar que el vernís es deshidrata sinó que es fixa adequadament a la fusta després d'aplicar-l'hi.

de l'emoció, per l'emoció, perquè és causa.

segons a qui li demanàs, segons a qui ho demanàs, perquè el pronom feble substitueix "el fet de demanar si insistir o no al lutier", és a dir, un CD.

molt de greu, molt greu, perquè els adjectius no poden anar precedits de preposició a excepció de si és una construcció partitiva.

un fet dramàtic amb el que, un fet dramàtic amb el qual, perquè en els relatius amb preposició només hi ha dues opcions: prep. + article + qual/s o prep. + què/qui.