El cau de les sis cordes

La gènesi a les religions que conec sol partir d'un naixement èpic, dignificant i magnífic. Un inici tan espectacular que justifica, legitima i fins i tot protegeix els fets que han de venir després, encara que en el cosmos d'aquesta religió hi hagi crims, mentides i pecats. La creació de tot allò existent és tan brillant que eclipsa totes les taques que puguin existir si ens llegim la lletra petita. En el meu cas, la meva primeríssima experiència amb la viola de roda va ser tan contrària a tot això (no és que m'estigui comparant amb cap religió mil·lenària) que, al contrari del sentit dels mites originals, elimina de soca-rel tota transcendència i lluentor a aquesta història. Però és millor un mal inici que no començar el camí... No és ver? Jo volia tocar aquest instrument però no sabia per on començar. No volia fer una despesa econòmica de quatre xifres sense saber si la cosa aniria bé o seria una catàstrofe emocional potser irreparable per a la meva atrofiada

I d'on va venir la fal·lera de la viola de roda? Com la vaig descobrir? He de dir que va ser un amor a primera vista. La seva sonoritat, la manera de tocar-la i el seu aspecte em van encisar en els primers instants, després de poder assimilar el que veia.   Com tantes altres coses del món modern, va ser gràcies a internet; a youtube , per esser exactes. Crec que el PIB mundial augmentaria si no existís, aquesta xarxa social, però que també seria un lloc molt més erm i gris. S'usa per a moltes de coses diferents (com amb la majoria de coses, tot depèn de com les usis per determinar si són positives o negatives (no cal dir-ne exemples!)). Hi ha usos diversos de youtube: Gent que hi perd el temps moltes d'hores sense treure'n cap enriquiment. Personatges que en viuen gràcies a crear un contingut buid i inútil. Persones que intenten mostrar el seu món als altres amb contingut interessant i divertit. Usuaris àvids de coneixements que aspiren a poder aprendre coses

Sovint a la vida hi ha certs reptes per als quals no estam preparats i que no sabem fer bé. D'aquestes coses, n'hi ha de dos tipus: les que ens cauen al damunt per imperatiu familiar, laboral, legal o personal i, d'altra banda, les que perseguim i somiam perquè pensam que és impossible que s'acomplesquin i que només podem practicar acompanyats de Morfeu. Les primeres solen arribar sense avisar i sense pietat (com més dures i indesitjades, més ferotges són), i les altres (com més cobejades i il·lusionants, més irreals es presenten) sembla que no han d'arribar mai. Aquest blog no tractarà de les primeres (tots automàticament deveu haver pensat en una experiència molt viva en la vostra pell) ja que els informatius d'avui en van plens i no en calen més exemples.  Anirà, en canvi i per a sort de tothom, d'una de les segones (continua semblant-me onírica però de mica en mica va fent-se més real!). M'he proposat aprendre de forma autodidacta (amb una mica